No contents amb aconseguir aprovar un Estatut minso i retallat, ara, des de l'Estat espanyol continuen impulsant un seguit de mesures que, no només no siginifiquen cap mena d'avanç per al nostre país, sinó que en molts casos representen un retrocés significatiu.
En matèria de finançament ja veiem que la cosa va per llarg: creació de comissions mixtes, calendaris, reunions... El ministre ja ens ha avisat: no esperem res fins al 2009. No cal dir que si, a més, el PP acaba guanyant les properes eleccions, la data del 2009 s'anirà porstergant indefinidament.
El decret educatiu que imposa una hora més de castellà a Catalunya és, a banda d'una invasió de competències, un clar retrocés en matèria de llengua i una bomba de rellotgeria contra el procés d'immersió lingüística a les escoles. El més preocupant, però, és que el govern de Catalunya no sembla reaccionar davant aquesta nova agressió. Les trobades del president Montilla i del conseller Ernest Maragall semblen més reunions de companys de partit, "d'amiguetes" que no pas de polítics que haurien de defensar idees molt diferents pel que fa al tema lingüístic. Tot són bones paraules de "confiança plena" en els homònims espanyols. Fins i tot ja gairebé es dóna per fet que no hi haurà cap recurs d'inconstitucionalitat. Entre amics, ja se sap...
Els atacs augmenten i ara sembla que hi ha 4 decrets més en marxa sobre ensenyament. La informació que rebem dels polítics és confusa i completament diferent segons qui sigui el que parli. Mentrestant, es produeixen situacions si més no curioses com les que s'han donat a Girona, única demarcació on no s'ha aprovat una moció de CiU en contra del decret del castellà. El fet més xocant és que el tripartit de Girona (perdó... el govern d'entesa) ha votat al costat del PP en contra d'aquesta moció. No sé que en penseu vosaltres, però la nostra opinió és que res del que vulgui el PP en matèria de llengua pot ser bo per Catalunya.
Vista la galdosa actuació dels nostres polítics, el paper de la societat civil continua sent, cada vegada més, decisiu i vital en tot aquest procés de defensa i d'avenç en matèria de llengua.
2 comentaris:
En aquest inici de legislatura, em preocupa la posició -i l'actuació- d'Esquerra. On són? On és la seva veu, que hauria de ser discordant? Tot aquest silenci del "desaparegut" Carod, de Puigcercós i d'altres, forma part del pacte de Govern? La Catalunya no'identitària passa per empassar-se determinades coses? Si "som com som", perquè no ho demostrem?
Una frase d'Agustí Colomines a l'interior d'un article del passat 9 de gener em va fer rumiar una mica: "Es dóna la paradoxa que el que ERC perd per una banda, de vegades ho guanya amb l'aparició d'un subjecte nou, l'independentista no nacionalista, el qual és rabiosament anticonvergent i prové d'una tradició política ultraesquerrana, populista i marginal."
I això és cert... i forma part d'aquella idea que he escoltat alguna vegada d'un nou independentisme "social no identitari" que, entre altres aspectes, es podria fer en castellà i que sembla anar guanyant un cert terreny dins d'Esquerra.
Sense que la situació sigui ni molt menys la mateixa,-ni tampoc ho desitjo- voldria retornar als anys 70, a Euskadi. ETA s'escindeix en dues fraccions: ETA-M i ETA-PM. Els "poli-milis", com els anomenaven, pacten un abandonament de la lluita armada i enceten un camí polític mitjançant la creació d'un partit abertzale: Euskadizko Ezkerra. Els anys passen, l'acostament al PSOE d'aquests antics integrants d'ETA és cada vegada més gran. Finalment, acaben formant-hi coalició i, més tard s'integren definitivament dins del Partit Socialista d'Euskadi.
No vull, ni per un moment, imaginar-me una situació similar als Països Catalans.
El gran repte de l'independentisme català és saber navegar en un moment de forta agressió "cosmopolitista" entre la 'integració' i la 'marginació'. Qui no s'integra (al sistema espanyol) es margina, ens diuen, i qui no es margina, ens diuen els altres, s'integra.
El sector "integracionista" d'ERC necessita una cobertura ideològica per la seva Llarga Marxa cap a la "casa comuna del PSOE". I Colomines no l'erra en identificar-la en "l'independentisme no-nacionalista".
Formulat d'aquesta manera l'independentisme no-nacionalista és un simple aliat del "cosmopolitisme" que vol destruir les identitats nacionals.
De la mateixa forma que l'independentisme català dels anys 1920 va fer un llarg pelegrinatge per incorporar la idea de la unitat nacional (de Salses a Guardamar) i de la justícia social (del socialisme emancipador, que no té res a veure amb el "benestarisme" paternalista de socialdemòcrates i eurocomunistes), ara cal sumar-hi també la defensa de la recatalanització, de la catalanitat. Una catalanitat oberta, és clar, com ho fou amb els Lúria calabresos i ho ha estat amb els Sànchez murcians i ho és ara amb els Hassan rifenys. Oberta, sí, però no diluïda. Amb capacitat d'evolució, sí, però d'evolució en interès propi i no d'acord amb les agendes que ens imposin a Madrid, a París o a Nova York.
Publica un comentari a l'entrada