Ja tenim nou Parlament i nou President de la Generalitat. Les coses, però, pel que fa a la llengua, no pinten gaire bé.
Primer de tot ja veiem que determinats diputats ens estaran incordiant durant tota la legislatura amb el tema lingüístic. El problema no és, però, que incordiïn, sinó que ara disposen de plataformes de difusió (Parlament, ràdios, televisions, premsa) que els serviran d'element de ressonància per escampar el seu missatge. Un missatge que només cerca el conflicte lingüístic, en què, com a bons defensors del bilingüisme, l'únic que volen en realitat és la desaparició del català o, si això no és possible, relegar-lo a una llengua de segona o tercera fila, una llengua poc necessària i poc útil.
El President Montilla va semblar que defensava la llengua. I diem "va semblar" perquè alguns dels seus arguments no anaven més enllà de la cantarella de sempre. "La llengua no ha sigut mai motiu de divisió a Catalunya", va dir el President. I és clar que no!... Però... per què no ha passat això? Perquè els catalanoparlants, des de fa segles, hem hagut de suportar una persecució lingüística i ens hem "acostumat" a acceptar renúncies i sotmetiments. Som l'únic poble que és capaç de renunciar a la seva pròpia llengua a la més mínima dificultat o entrebanc que sorgeixi. Cedim una i altra vegada i així ens va.
Més coses... Carod-Rovira, quan es fa càrrec de Política Lingüística, ens diu que cal despolititzar la llengua...???? Què vol dir això? La llengua, la política lingüística, fins que no s'assoleixi una situació de plena normalitat depèn -també, encara que no únicament- de mesures polítiques, de la mateixa manera que també qualsevol avanç social depèn també de mesures polítiques.
Què passa amb Esquerra? No és ja que cada vegada es parli menys d'idependència, sinó que tampoc es parla gaire d'autodeterminació, ni d'identitat, ni... ara tampoc de llengua? Recordo una vegada que un quadre d'Esquerra em va comentar que ens havíem de preparar per fer independentisme en castellà. Li vaig respondre que uns Paìsos Catalans independents on la llengua fos el castellà ja se'ls podia ben bé confitar. Quina independència volem? Independentes per a què? Per viure millor, en una societat més justa, mès igualitària, més equitativa...sí... però també en una societat més catalana lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Amics d'Esquerra.... Ara, només ens parleu del catalanisme social. Recordeu, si us plau... Molts de vosaltres veniu d'èpoques on contínuament insisitíeu que era impossible assolir l'alliberament nacional sense assolir a la vegada l'alliberament social. Bé, amics, jo ara us dic que és del tot impossible l'alliberament social (o com en vulgueu dir ara en aquests eufemismes que contínuament s'inventeu tots plegats), repeteixo, és del tot impossible l'alliberament social sense l'alliberament nacional. I la llengua, amics meus, és segurament el signe d'identitat més important que encara tenim els catalans.
Ara, però, ens dieu que ens hem d'oblidar de la identitat.... ens hem d'oblidar també de la llengua? Si us plau.... on ens voleu fer anar a parar?
Llegiu, si podeu, un article que podeu trobar al nostre web. És de Francesc Puigpelat, publicat a l'Avui del 3 de desembre amb el títol de "El castellà al pati". Llegiu i reflexionem-hi tots plegats una mica.
I, sobretot, no ens adormim... Feina, feina i feina...i endavant!
Primer de tot ja veiem que determinats diputats ens estaran incordiant durant tota la legislatura amb el tema lingüístic. El problema no és, però, que incordiïn, sinó que ara disposen de plataformes de difusió (Parlament, ràdios, televisions, premsa) que els serviran d'element de ressonància per escampar el seu missatge. Un missatge que només cerca el conflicte lingüístic, en què, com a bons defensors del bilingüisme, l'únic que volen en realitat és la desaparició del català o, si això no és possible, relegar-lo a una llengua de segona o tercera fila, una llengua poc necessària i poc útil.
El President Montilla va semblar que defensava la llengua. I diem "va semblar" perquè alguns dels seus arguments no anaven més enllà de la cantarella de sempre. "La llengua no ha sigut mai motiu de divisió a Catalunya", va dir el President. I és clar que no!... Però... per què no ha passat això? Perquè els catalanoparlants, des de fa segles, hem hagut de suportar una persecució lingüística i ens hem "acostumat" a acceptar renúncies i sotmetiments. Som l'únic poble que és capaç de renunciar a la seva pròpia llengua a la més mínima dificultat o entrebanc que sorgeixi. Cedim una i altra vegada i així ens va.
Més coses... Carod-Rovira, quan es fa càrrec de Política Lingüística, ens diu que cal despolititzar la llengua...???? Què vol dir això? La llengua, la política lingüística, fins que no s'assoleixi una situació de plena normalitat depèn -també, encara que no únicament- de mesures polítiques, de la mateixa manera que també qualsevol avanç social depèn també de mesures polítiques.
Què passa amb Esquerra? No és ja que cada vegada es parli menys d'idependència, sinó que tampoc es parla gaire d'autodeterminació, ni d'identitat, ni... ara tampoc de llengua? Recordo una vegada que un quadre d'Esquerra em va comentar que ens havíem de preparar per fer independentisme en castellà. Li vaig respondre que uns Paìsos Catalans independents on la llengua fos el castellà ja se'ls podia ben bé confitar. Quina independència volem? Independentes per a què? Per viure millor, en una societat més justa, mès igualitària, més equitativa...sí... però també en una societat més catalana lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Amics d'Esquerra.... Ara, només ens parleu del catalanisme social. Recordeu, si us plau... Molts de vosaltres veniu d'èpoques on contínuament insisitíeu que era impossible assolir l'alliberament nacional sense assolir a la vegada l'alliberament social. Bé, amics, jo ara us dic que és del tot impossible l'alliberament social (o com en vulgueu dir ara en aquests eufemismes que contínuament s'inventeu tots plegats), repeteixo, és del tot impossible l'alliberament social sense l'alliberament nacional. I la llengua, amics meus, és segurament el signe d'identitat més important que encara tenim els catalans.
Ara, però, ens dieu que ens hem d'oblidar de la identitat.... ens hem d'oblidar també de la llengua? Si us plau.... on ens voleu fer anar a parar?
Llegiu, si podeu, un article que podeu trobar al nostre web. És de Francesc Puigpelat, publicat a l'Avui del 3 de desembre amb el títol de "El castellà al pati". Llegiu i reflexionem-hi tots plegats una mica.
I, sobretot, no ens adormim... Feina, feina i feina...i endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada