Pensàvem que amb l’ensenyament de i en català, la situació començava a resoldre’s...
Una anècdota personal i professional... Sant Feliu de Llobregat. Oficines del Servei Local de Català (SLC), fa prop de dos mesos. Dues noies vénen a demanar informació per fer un curs de català. Dues noies, una de 36 anys i l’altre de 32, nascudes, doncs, el 1973 i el 1977 respectivament. Nascudes a Catalunya. Haig de pensar que, si van començar l’escolarització obligatòria l’any 1979 i el 1983, han d’haver conviscut per força amb la llengua catalana a l’escola. També, un moment o altre, ni que fos per equivocació, deuen haver sintonitzat TV3 o alguna de les emissores de ràdio que emeten en català.
Intento que em parlin en català i veig que tenen moltes dificultats. Com és norma habitual dins del SLC, els fem una prova de col·locació per intentar situar-les al curs que més els pot convenir.
Resultats de la prova... La primera noia, la de 36 anys, ha de començar a fer un nivell B2 i l’altra, la de 32 anys, farà el B3.
Pels que no estigueu familiaritzats amb aquestes nomenclatures, el nivell B correspon al nivell bàsic (no el confongueu amb el “B” de què tant s’acostuma a parlar i que és necessari per a determinades feines, sobretot a l’administració). El nivell bàsic (B) és el primer nivell de català; és aquell pel qual comença la gent nouvinguda i que, per tant, no sap un borrall de català. Alguns dels que comencen pel B1 fins i tot tenen grans dificultats de comprensió.
Ja sé que segurament són dos casos excepcionals, però tot i així, ¿em podeu explicar com és possible que dues noies nascudes a Catalunya i escolaritzades amb l’Estatut d’Autonomia en vigor, hagin de compartir curs amb persones que fa un, dos o tres anys que han aterrat al nostre país procedents dels cinc continents?
Una anècdota... sí. Però el món dels cursos de català per a adults està farcit d’anècdotes que, malauradament, esdevenen realitats. Unes realitats que ens han conduït a aquest 35,7%.
Anècdotes que esdevenen crues realitats... 
rvenir al Parlament de Catalunya. En el seu discurs no hi ha res que sigui residual. Clar, contundent, dur... posant el dit a la nafra, que és on cou. Un discurs que hauria de ser de lectura obligada a tots els centres d’ensenyament mitjà i superior. Un parlament que cadascun dels diputats s’hauria d’endur a casa per reflexionar-hi.
[...] allà hi ha una gent que ha escrit rondalles, poemes, teatre en mallorquí... i aquest és l'idioma important que jo reconec. El castellà, que el conec i m'agrada molt, em queda defora; el català és d'una banda funcional i de l'altra l'invent que he fet per escriure, però l'únic idioma que a mi em diu coses i em relaciona és el dialecte mallorquí.
