CATALUNYA-ESPANYA. LA DIPUTA ENTRE DUES NACIONS, AL CINEMA

L'eterna disputa entre dues nacions, les diferents visions d'un problema que és impossible d'amagar. Un problema que s'ha enquistat dins de la societat i per al qual, des del cantó català s'han buscat solucions que han topat sempre amb la mentalitat imperialista espanyola.

El proper dijous 23 d'abril, coincidint amb la Diada de Sant Jordi, s'estrena la pel·lícula documental Catalunya-Espanya. Una obra que té la intenció de posar sobre la taula les disputes entre les dues nacions i les seves expressions polítiques: el catalanisme i l'espanyolisme. Hi participen representants d'un i altre cantó: des d'Albert Boadella fins Toni Soler, de Félix Ovejero fins Xavier Solano o Elisenda Paluzie.

Aquest documental es podrà veure als cinemes de Barcelona (Comedia, Cinesa Diagonal i Boliche), Girona (Ocine-Oscar), Tarragona (Les Gavarres), Lleida (Funatic), Sabadell (Imperial), Manresa (Atlantida), Vic (Sucre), Mataró (Cinesa Mataró Park), Granollers (El Nord) i Olot (Multicines Olot).

Podeu, així mateix, veure a YouTube el trailer i els diferents spots (1, 2 i 3) de la pel·lícula.

Ens volem fer ressò de la crida que diverses organitzacions, com Sobirania i Progrés, fan a tots els catalans i catalanes perquè vagin a veure la pel·lícula. Segons manifesten, és molt important que durant el primer cap de setmana d'emissió de la pel·lícula (24, 25 i 26 d'abril) aquesta tingui una bona recaptació per tal que pugui mantenir-se en cartellera durant les properes setmanes i mesos.

La setmana que vé, doncs, tothom al cine!

19 D'ABRIL: 70 ANYS CONTRA EL CATALÀ

70 ANYS CONTRA EL CATALÀ

DIUMENGE 19 D’ABRIL, 12.00 DEL MIDGIA

JARDINETS DEL PASSEIG DE GRÀCIA / DIAGONAL

La CAL s'hi ha adherit i participarà en aquest acte en defensa de la nostra llengua.

Per a aquest diumenge 19 d’abril, les entitats Comissió de la Dignitat, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya han organitzat un gran acte de denúncia de la continuada agressió patida per la llengua catalana en els darrers 70 anys des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El nou règim de Franco va reprendre amb virulència la persecució contra la nostra llengua que tradicionalment havia significat el domini espanyol a casa nostra.

Aquesta situació no s’ha acabat de rectificar, ni de bon tros, amb la democràcia actual, tal com evidencia l’efectiva marginació del català de tantes àrees de la vida moderna, com per exemple els tribunals de justícia, el cinema, l’esport, el món de la gran empresa, l’oferta televisiva etc. Només cal recordar que cap català ha pogut veure els darrers partits de la “Champions” en català o que l’Estat estigui en ple procés de desmantellament de TV3 al País Valencià... Són fets plenament tipificables en l’àrea del genocidi cultural.

En aquest acte, doncs, diversos actors, escriptors i d’altres persones públiques llegiran breus textos satírics que recordaran aquests fets. Entre ells cal comptar Agustí Alcoberro, Assumpció Cantalosella, Enric Cassasses, Jordi Coca, Pons Feliu, Gemma Llienas, Jordi Llavina, Josep Maria Murià, Joan Rendé, Ignasi Riera, Jordi Sierra, Isabel-Clara Simó, Francesc Vallverdú, entre molts altres. També s’hi farà un petit homenatge a Pepe Rubianes. L’acte el conduïran Carme Sansa, Carles Arquimbau i Enric Rodríguez (actor del Cor de la Ciutat). Al final de l’acte es procedirà a un acte simbòlic de rebuig a la presència de l’estàtua de la “Victòria” que encara desvirtua el moment dedicat a Pi Margall al centre de la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal i a la herència franquista que encara persisteix entre nosaltres.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (1)

Semblen paraules sagrades, ferides com estan per l’entelament de la mort, i tanmateix, de manera inconfusible, es tracta d’un llibre de Maria-Mercè Marçal. (Gimferrer. Pròleg, Rc, 2000: 7-8).

Raó del cos és el poemari pòstum de Maria Mercè Marçal. Malgrat la seva malaltia i l’amenaça que representava la proximitat de la mort, Marçal continua amb la seva recerca i els seus temes de sempre: la dona, l’amor, l’amor entre dones, la maternitat, la llengua i, ara sí, la mort.

Flux i reflux. Vida i mort. En el poemari Raó del cos, Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer, retornar a l’úter matern i, fins i tot, a l’abans de ser concebuda. Imatge líquida, aigua alliberada que torna a l’infinit:

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Marçal estableix un lligam indestructible entre la seva pròpia mort, la maternitat i el retorn a l’úter matern com a espai corporal de referència. Resumeix la mort en una extraordinària metàfora: “desnéixer”:

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: DESGLAÇ ( i 4)

Ja hem comentat la importància que Maria-Mercè Marçal confereix (com tantes altres teòriques i escriptores feministes) al llenguatge com a eina per aconseguir una identitat pròpia femenina, per assolir una veu de dona. Cal, doncs, en el procés de construcció creativa (de)construir, donar un nou significat al discurs i a les paraules.

Maria Mercè Marçal explicava que, una vegada acceptat que no és possible partir d’un llenguatge paral·lel o inventar-ne un altre partint de zero, havia de mirar d’adaptar el que tenim a les seves necessitats. És a això, precisament, al que es referia Jessica Folkart (Professora de la Universitat de Virgínia als Estats Units) quan , partint de la teoria postcolonial i de referents com Homi Bhaba, Gianni Vatimo i Edward Said, es fa aquesta pregunta: com escriure en el llenguatge de l’altre? Folkart troba la clau a les variacions, als canvis inherents al procés de repetició, és a dir, al fet que sovint els textos, els motius, són repetits, però poden ser-ho “amb una diferència”.

Joana Sabadell-Nieto, en un article titulat Domesticacions, domesticitats i altres qüestions de gènere, pren com a referència el poema de Maria Mercè Marçal El meu amor sense casa per a entendre el procés repetitiu que modifica el llenguatge fins al punt de transformar-lo.

El meu amor sense casa pertany a l’apartat Contraban de llum del poemari Desglaç i s’inspira, com molts altres poemes de la lírica marçaliana, en la tradició popular. Mitjançant el procés de repetició que indicava Flokart, tan propi de la poesia i el cançoner popular, Marçal confegeix una estructura de frases que es repeteixen i s’allarguen i ens parlen d’un amor exclòs, un amor exiliat, perquè un amor que viu fora de les normes de la societat patriarcal no té, en paraules de Fina Llorca “un lloc on habitar, un espai social on simbolitzar-se”.

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del
[meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que
[travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
[sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el
[vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
[l’ombra
del meu amor sense casa.

14 D'ABRIL

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Francesc Macià: 14 d'abril de 1931

La República Catalana ha estat proclamada, almenys, en quatre ocasions:

El segle XVII per Pau Claris, el 16 de gener de 1641.

El segle XIX per Baldomer Lostau i Prats, el 7 de març de 1873.

El segle XX per Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931 i per Lluís Companys, el 6 d'octubre de 1934.

El segle XXI...