La ruïna del sector...
Els espectadors baixaran de 20 a 4 milions...
Tancaran la majoria de sales de cinema...
Es perdran milers de llocs de treball...
L'apocalipsi s'abat sobre el món del cinema a Catalunya. Una catàstrofe esfereïdora, com mai s'ha viscut al nostre país, planeja sobre les sales de cinema. Ni tan sols quan va aparèixer la competència ferotge de la televisió s'havia arribat a produir una crisi de conseqüències tan negatives per un sector com el del cinema. Una crisi que pot deixar milers de famílies sense feina i un país sencer sense pel·lícules.
Una vegada més, el català ha estat el desencadenant d'un desastre sense precedents. Una vegada més, nosaltres, ciutadans de segona o tercera divisió d'aquest nostre país, encaparrats a mantenir la nostra pròpia llengua, no se'ns acudit res més que fer una llei que estableixi una paritat lingüística pel que fa a les pel·lícules que s'exhibeixin a Catalunya. Sí... heu llegit bé... paritat... cosa que vol dir que les nostres exigències, com sempre fora de mesura, tenen la gosadia de demanar que el 50% de les pel·lícules siguin o bé doblades o bé subtitulades en la nostra llengua.
El nostre atreviment és tan gran que aquesta llei, encara pendent de discutir-se al Parlament, s'ha començat a redactar vint-i-nou anys després del restabliment de la Generalitat; vint-i-set anys després de la primera Llei de Política Lingüística i dotze després de la darrera llei de 1998.
Vint-i-nou anys d'autogovern en què les distribuïdores, que dilluns faran un tancament patronal (la vaga només la poden fer els treballadors en defensa dels seus drets) no han fet ni el més mínim esforç per intentar normalitzar lingüísticament, ni que fos lleugerament, el sector.
Entre tot aquest batibull de despròsits, la CAL recorda que el Grup Balaña va donar suport econòmic al partit Ciudadanos-Ciutadans en les darreres eleccions al Parlament amb l’objectiu, precisament, d’impedir mesures en defensa del català.
