CATALUNYA DECIDEIX (1)

El proper diumenge 13 de desembre, 160 municipis del Principat celebraran consultes populars sobre la independència. N’hi haurà una a nivell comarcal, la d’Osona, on hi haurà votacions a 34 municipis de la comarca.

On radica la veritable importància d’aquestes consultes populars? En el resultat? Podrem dir que hem guanyat si el recompte final és favorable a la independència? Sincerament, crec que la suma de vots favorables és el que menys ens importa dels resultats finals del diumenge 13 de desembre.

Podrem dir que hem guanyat si, com sembla, les consultes s’escampen com una taca d’oli arreu del país. Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que se celebrin consultes a les grans capitals i, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que la nostra comarca, el Baix Llobregat, se sumi a aquesta onada de consultes populars per la independència. I, per damunt de tot, podrem dir que hem guanyat si les consultes es desenvolupen amb la màxima transparència, veracitat, fiabilitat i sobretot participació.

Participació... aquest és l’element més important al voltant del qual giren tota la resta. No en traurem res de positiu si les consultes només serveixen per autoafirmar-nos els que ja som partidaris d’un estat independent. Potser ens anirien bé per augmentar l’autoestima i agafar forces per continuar amb la feina... però res més.

L’objectiu és que la gent faci seves les consultes. Els del sí i també els del no. Cap por, doncs, a possibles resultats negatius. Guanyar, ara per ara, no és obtenir un 90% de vots favorables a la independència, perquè sabem que això no representaria la realitat actual del país. Perquè, segurament, aquest 90% estaria fonamentat en una baixa participació i això sí que representaria, en el fons, la nostra derrota real.

Les consultes han de ser un bon element de pedagogia col•lectiva que serveixi perquè en un futur (esperem que no gaire llunyà) puguin desembocar en un referèndum nacional autènticament vinculant.

I cap por a perdre... cap ni una...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (4)

Continuen les veus que desvetllen les veritables intencions de l'editorial del dia 26. Com més analitzes el contingut del missatge que se'n desprèn, amb més claredat t'adones de la mentalitat espanyola amb què està redactat.

"Totes les veus que aquests dies critiquen abrandadament l’editorial conjunt que dotze diaris catalans van publicar el passat 26 de novembre no se l’han llegit bé. Empeses per un espanyolisme que els bloqueja el cervell, aquestes veus no s’han adonat de fins a quin punt l’haurien de beneir i sumar-s’hi entusiàsticament. Si l’haguessin llegit bé, haurien vist que no es tracta pas de cap coacció ni de cap ultimàtum, i encara menys d’un trencament de les regles de joc. Al contrari..."

Aquest és un fragment de l'article de Víctor Alexandre titulat L'editorial dependentista.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (3)

Dos dies després -només dos dies!- el PSC comença a distribuir 20.000 adhesius amb el lema (oh, casualitat!) En defensa de la dignitat de Catalunya...

Indirecte. cat: Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que pogués ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació...

Vicent Partal (Vilaweb): Els diaris signants de l'editorial d'avui, tots els vells diaris de paper, tenen tot el dret de fer un gest per a demostrar el cansament de la societat catalana. Però, d'alguns, no n'esperava que, com a recepta de futur, ens convidaren a fer dos passos enrere. Si els diaris volen representar el conjunt del país, des de la diversitat, crec que no ho han aconseguit. Simplement, perquè ja som molts els qui no tenim interès a defensar aquell estatut, ni creiem que l'autonomia siga la solució, ni estem disposats a confondre la defensa de la dignitat amb la defensa d'aquell text.

Enric Xicoy: No ens enganyem, el que volen els senyors Rafael Nadal i José Antich és que la consulta d'Arenys de Munt, les del 13D i les que vindran no ens duguin a l'inevitable independència..

Francesc Ribera (Titot): Espanya, davant la impossibilitat de tornar a fer servir la por com a element dissuassori ens convida a fer batalla per l'estatut (i no per la independència) i ho fa amb la publicació d'editorials conjunts a una sèrie de diaris. Espanya posa en boca nostra que la defensa de "La dignitatd de Catalunya", que el catalanisme, és la defensa de l'Estatut. Un Estatut que no deixa de ser el que són tots els estatuts: un contracte de submissió a Espanya...

Dídac López (CAL d'Esplugues):Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.

Roger Prims: Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble?

Xavier Mir: El lideratge polític d'aquest país ja no el té ni Mas ni Montilla ni Puigcercós ni Herrera ni cap representant. El tenim tots i cadascun dels qui anirem a votar el 13-D. La sortida, doncs, no és altra que donar la veu al poble perquè s'expressi amb llibertat. Qualsevol altra operació, per molt astuta que sigui, serà un frau a la Dignitat i a la Democràcia. El que cal és Decidir...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (2)

En l'anterior article ja comentàvem que l'editorial del passat dia 26 estava redactada en clau espanyola. A través de la defensa de l'Estatut (recordem-ho, un Estatut aigualit i retallat per les Corts espanyoles) es feia una defensa del model actual d'Estat espanyol. La defensa de la Constitució espanyola, la transició i els trenta anys de democràcia contrastaven amb la més que tímida defensa de l'autogovern de Catalunya.

També representava una autèntica paradoxa que els dos pares intel·lectuals de l'article representessin la línia editorial de dos diaris com El Periódico i La Vanguardia que tan poc es distingeixen en la defensa dels drets nacionals catalans.

Els dies passen i cada vegada més es confirma que l'editorial forma part d'una ofensiva antisobiranista. Es tracta de contrarestar el moviment, sobretot cívic i social, encara que també tímidament polític que, malgrat que ve de lluny, pren forma i cos després del referèndum d'Arenys de Munt.

Els esdeveniments comencen a donar-nos la raó. Veiem-ne que n'opina el món de la xarxa...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (1)

El dijous 26 de novembre, per primera vegada a la historia, els diaris catalans van emetre una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”. Vagi per endavant el meu suport a la iniciativa i (per què no?) avui per avui, també al contingut de l’editorial.

Dit això, i malgrat anar contra corrent, intentaré establir alguns punts de discrepància envers aquesta declaració d'intencions periodística...

Una prèvia... em sorprenen les queixes que han manifestat les edicions a Catalunya de diaris com El País, El Mundo o l'ABC. "És que nosaltres no som diaris catalans?". Doncs, mira, vés per on... no. En tot cas sereu diaris editats a Catalunya, però la línia editorial us ve marcada des de Madrid i, com ja heu demostrat sobradament, aquesta línia no sempre respon als interessos del país.

Dit això, l’editorial que tant enrenou ha aixecat a Madrid, en l’àmbit del que ha vingut a denominar-se la “caverna o la Brunete mediàtica”, és un article d’opinió escrit en clau espanyola. De cap de les paraules, de cap de les frases, totes elles molt mesurades i estudiades amb una lupa de gran augment, se’n pot despendre ni una sola idea d’independència política. Tampoc no ens ha d'estranyar gens ni mica, ja que, segons publiquen alguns mitjans, els inspiradors del redactat van ser el delegat de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, i el notari Juan José López Burniol, col·laborador d'El Periódico. Dos diaris que poden ser el que vulgueu, menys sobiranistes.

En tot cas, cal veure aquest editorial com un acord de mínims, en cap moment com un gest de sobirania. Tot l’articulat desprèn la idea d’un Estat espanyol unit... això sí, amb un respecte al que els franquistes anomenaven “las peculiaridades” catalanes i, per tant, un Estat no tan unitarista.

L’article està ple de referències a aquesta integritat de l’Estat: des de les referències a la Constitució espanyola; a la complexitat espanyola; a l’Espanya plural; a l’esperit de 1977 i a la transició consegüent; al caràcter obert i integrador de la Constitució; als trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya... La frase més “radical” que hi apareix és aquella en què es demana una millora d’autogovern...

És del tot evident que els redactors del text no qüestionen en cap moment la integració de Catalunya dins d'Espanya, més aviat al contrari, ens recorden el caràcter "benefector" de la Constitució espanyola i dels darrers anys de democràcia a l'espanyola.

La crua realitat és que ni així, ni amb aquest nou i enèsim intent d’establir un diàleg amb Espanya, se’ns accepta ni se’ns acceptarà com el que som: catalans. El diàleg amb Espanya és un diàleg de sords. És un monòleg en què, des de fa segles, els catalans fem l’esforç d’enraonar (paraula que prové de raó) i ningú sembla voler escoltar-nos On són els progressistes espanyols que haurien de defensar editorials com les del dia 26? On són les veus dels intel·lectuals espanyols de prestigi, que mantenen un silenci vergonyant?

Molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país només podem veure l’Estatut, no com un objectiu com un final del camí, sinó únicament com una etapa més en el camí de l’autèntica sobirania. I, és per aquest motiu, només per aquest motiu, que podem donar el nostre suport a editorials com la del 26 de novembre.