El Tractat dels Pirineus; la batalla d'Almansa; el President Companys; la Constitució de l'Havana; Lluís Maria Xirinacs; 100 anys de l'estelada; Jaume I; el general Moragues; 10.000 a Brussel·les per l'autodeterminació; el Museu d'Història de Catalunya...
ERC ha estat el partit que més ha hagut de (auto)justificar-se davant els mitjans per tal de demostrar als seus electors les bondats i les virtuts del pacte de finançament per a Catalunya.
Joan Ridao, secretari general d’Esquerra, ha estat un dels més “didàctics” a l’hora d’explicar els motius del definitiu “sí” del seu partit.
En aquests dies, Ridao ha dit:
“ERC opta claríssimament pel gradualisme. Necessitem algun oasi en el camí...” Aquest “gradualisme” em recorda força “el peix al cove” pujolià que durant anys ha blasmat ERC. Sempre se’ns havia dit que aquesta política era pròpia del nacionalisme de dretes més conservador. Que ha canviat, perquè ara ja no sigui així, sinó una etapa en el camí vers la independència?
“En aquest procés, hem perdut l’independentisme maximalista(?) [...] el fet d'estar al govern ja ha fet que l'independentista conservador(?) hagi deixat de fer costat a ERC Tenim espai per avançar en l'àmbit de l'independentisme més modern, comprensiu i gradualista...”
“Maximalisme, tendència que defensa les idees, les actuacions màximes, més radicals...” L’independentisme maximalista és, doncs, conservador? El nou independentisme d’esquerres, el modern, és clar, és comprensiu(?) i gradualista?
“La clara vocació com a partit de govern i l’opció claríssima en el finançament han situat ERC en una vocació d’independentisme modern, allunyat de les tesis d’aquest independentisme més sentimental. S’ha produït allò que en termes mercantils en diem operació acordió: estic convençut que en aquest camí hem perdut molta gent que tenen pressa. I crec que hem substituït aquests independentistes per uns de nous i hem incorporat al que representa ERC gent de l’òrbita del PSC. Són pocs però qualitativament importants, com Josep Ramoneda o López Burniol”.
L’independentisme que no està d’acord amb les tesis d’ERC és, segons podem extreure de les manifestacions del Sr. Ridao, conservador, passat de moda, sentimental, atabalat i poc assenyat... A més, ERC, sempre segons les seves reflexions, està contenta i alleujada d’haver-se desempallegat d’aquest independentisme de màxims i celebra la incorporació d’aquests nous independentistes de caire modern, assenyats i conscients que, en tot aquest tema de l’assoliment d’un Estat propi, cal anar molt a poc a poc, sense fer gaire soroll i, sobretot, sense presses i sense molestar ningú.
ERC es congratula a més que la pèrdua de militants i de bona part de l’electorat que els havia dipositat la seva confiança, hagi estat substituït per uns quants (pocs, reconeix) “nous independentistes” que es mouen a l’entorn del PSC...
Sí, es veritat que són pocs, però... carai!, és que són tan qualitativament importants!
Us recomano que llegiu, a l’entorn d’aquestes declaracions, l’article de l’Héctor López Bofill, Carta a Joan Ridao.
En Dídac López n’ha fet un comentari que sintetitza molt bé bona part de les coses que em ballaven pel cap després de llegir Cardús. (Per cert, llegiui l'article d'en Dídac sobre els fets de Gandia durant la celebració del Correllengua 2008).
Com que l’apartat de comentaris queda una mica amagat i de vegades pot passar desapercebut, em permeto reproduir el comentari d’en Dídac perquè crec que val la pena:
Molt interessant la frase de Salvador Cardús, "l'independentisme reactiu és un independentisme espanyol".
És important que l'independentisme ofereixi un aspecte constructiu. No es tracta de dir que la Catalunya independent serà la parusia dels pobles. Es tracta, fonamentalment, de lligar l'independentisme amb la defensa de la identitat catalana. I sí, de l'identitarisme, de la recatalanització i de la lluita implacable contra totes les tendències espanyolitzadores, francesitzadores, italianitzadores i cosmopolites. Es tracta de reinserir la cultura i la nació catalanes en la seva matriu panoccitana. Es tracta de fer que el poble català sigui el poble sobirà i dirigent del seu tros de territori.
Salvador Cardús parla d'un independentisme "de corbata i talons". Això no m'agrada tant. No és exactament el mateix que deia Carles Muñoz Espinalt sobre la clenxa ben feta. Corbata i talons, sí, però sense oblidar que una gran massa de la població catalana no és treballadora de "coll blanc", sinó que malviu en el "coll rosa" dels serveis, en el "coll blau" de la indústria i en el "coll gris" del camp. L'independentisme pot definir-se en un front patriòtic que integri en un bloc històric els sectors nacionalment conscients de les diverses classes socials i on es puguin expressar les diferents tendències polítiques.
Continua la recollida de signatures per a la ILP Televisió sense fronteres.
Les darreres notícies són que el 22 de juliol va tenir lloc a Tarragona, a la seu d’Òmnium Cultural, una reunió a la qual van assistir els representants de partits polítics i sindicats per donar suport a la ILP.
Des de l'oficina central de la campanya ens ofereixen un PDF visual explicatiu de la iniciativa.
El govern del tripartit continua intentant treure rèdit polític a la seva unitat davant el pacte de finançament. Ahir ho va intentar davant el que s’anomena la “societat civil”, un terme que caldria segurament matisar perquè, almenys que jo sàpiga, molts dels representants d’aquesta “societat” no van ser convidats al Palau de la Generalitat. També, cal remarcar-ho, no van ser-hi presents alguns dels caps visibles que sí que havien estat invitats a l’acte.
El pacte ha desencadenat un fort debat. Resulta del tot evident que fins i tot a l’interior d’ERC s’han produït discrepàncies a l’entorn del “sí” del partit al nou finançament. Bona part d’aquesta discrepància ha acabat assumint les tesis de la direcció i han optat (Reagrupament.cat a banda) per mantenir-se en una cada vegada més fràgil unitat política sota les sigles d’Esquerra.
És bo tenir present que una desena de membres de la pròpia Executiva Nacional van optar pel “no”. Les JERC i també el sector crític d’Esquerra Independentista (EI) s’han mostrat totalment contraris al pacte, si bé, per democràcia interna, acaten la decisió del Consell Nacional del partit. No poden caure, però, en un sac buit les crítiques amb la direcció manifestades per EI que l’acusa de mostrar molt poc respecte pels procediments i les normes internes, ja que no va convocar el referèndum intern sobre el finançament, una petició que estava avalada per més de 1.200 signatures recollides en tan sols un mes.
Mentre tot això passa; mentre els que no hi entenem ni un borrall, ens continuem preguntant si es pot considerar un gran èxit la xifra hipotètica de 3.800 milions per a l'any 2012 quan, és conegut per tothom, que només el dèficit fiscal de Catalunya l'any 2008 ja va arribar als 22.000 milions; el pacte, i tot el que comporta i comportarà, ha fet augmentar de nou el debat sobre la conveniència i la viabilitat de l'assoliment d'un Estat propi per a Catalunya.
