LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (3)

La independència és la solució al problema lingüístic?

La independència no és cap solució... ni tampoc un objectiu en si mateixa; ni per a la llengua, ni per a cap altre dels problemes econòmics, socials, culturals o històrics que puguem tenir plantejats actualment. La independència tampoc no és un objectiu en si mateixa perquè, l’hipotètic dia en què assolim la llibertat com a país, és quan començarà una nova etapa en la lluita per aconseguir una societat més justa i més lliure en tots els sentits.

Disposar d’un estat propi pot ser beneficiós per a la plena normalització del català. Tindrem més mitjans i més llibertat i poder per aplicar-los com millor preferim. Per tant, és evident que tindrem moltes millors eines que en la situació actual.

Les eines,però no són suficients. Tampoc ho són les lleis. Caldrà desenvolupar una autèntica política lingüística que faci del català, no únicament la llengua oficial del país, sinó potser el que és més important: que esdevingui l’autèntica llengua franca d’una societat multicultural i multilingüe.

Per comprovar que les lleis i l’estat propi no ho són tot per a la llengua, ja no ens cal situar l’exemple irlandès, sinó que en tenim un de molt més a prop i que ens afecta més directament: Andorra. El percentatge pel que fa a l’ús interpersonal del català al Principat veí es troba en un exigu 29%. Andorra és un país independent que té com a única llengua oficial el català, malgrat això, la llengua pròpia està a punt d’entrar –en paraules de M. Carme Junyent- en perill d’extinció.

La pervivència d’una llengua depèn de molts factors. Evidentment, el coneixement a través de l’ensenyament n’és un d’indispensable. També n’hi ha d’altres com poden ser el prestigi i la necessitat d’utilització. Un factor clau, però, és l’ús i la transmissió que se’n pugui fer, d’aquesta llengua. I aquí poc hi poden fer les lleis, la immersió lingüística o els cursos de català per a adults.

La independència –recordem-ho: eina i no pas objectiu- servirà per a poc si el dia després no sabem trobar la manera d’utilitzar-la adequadament.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA MATERNITAT (1)

Els poemaris Sal oberta i La germana, l’estrangera inclouen, entre altres temes, el de la maternitat.

El poema Baula és l’inici de tot; el moment de la concepció de la que seria la seva filla:

El sis de març de mil nou-cents vuitanta,

plegats, i sense esment, insectes de l'incert,c

calàrem foc al fruiterar dels núvols.

Caigué la fruita viva sobre l'herba.

Inicialment, Marçal es planteja el gran dubte: tirar endavant com a mare soltera amb l’embaràs o bé recórrer a l’avortament. El jo poètic travessa pel gran dubte sobre el fet de ser mare. Les imatges poètiques que expressen l’estat de dubte de la poeta es reflecteixen en la ruda i l’heura.

La ruda conté propietats abortives i és, en aquest sentit un símbol feminista, perquè l’embaràs i la maternitat representen per algunes teòriques feministes la subjugació a l’home i a la llar.
El poema Ruda és especialment colpidor en aquest moment anímic de la poeta:

[...]
Perquè portes la mort escrita a la semença
i la veig a les fulles, i ha enramat el convit,
no donaré agonia a la saba que et defensa,
no donaré llum al sol, ni tenebra a la nit.

Ofegaré les rels del gran arbre que et serva.
Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu.
Faré callar les deus que adollen aquest riu
El verd de la serena i la saó de l’herba.

I alçaré el cor i vi perquè la vida guanyi:
El meu amor serà la ruda que t’escanyi.
[...]
Hoste que has arribat de cop, sense ambaixada!
[...]
Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?

La imatge contrària és l’heura. Aquest vegetal mostra una força vital tan extrema que pot acabar ofegant el vegetal al qual s’emparra. L’heura inclou els conceptes de la vida i de la mort, contradicció que remet als conflictes socials de la maternitat. L’experiència de ser mare, que primer és vista com a símbol repressor de la dona, després, és entesa com una força particularment femenina que s’ha de viure amb gaudi i passió. La ruda i l’heura son els elements simbòlics i antagònics. El sentiment de maternitat, però, acaba triomfant.

He desat al calaix la ruda; se’m podria
A les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
I els he embastats amb agullers de pluja.

L’he desada al calaix: potser les arnes
De l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
Al jardí que s’espiga dins de casa.
Sí, he desat la ruda i el reclam
Que obria portes als cavalls de l’ordre.
[...]
He desat al calaix la ruda. I he afirmat
La deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura

LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (2)

Fa gairebé un any, a l’article Mig ple, mig buit, comentàvem un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que duia per títol Llengua i identitat a Catalunya 2008.

Bona part d’aquestes xifres donaven peu a la possibilitat que el català acabi esdevenint una llengua minoritzada al seu país. Recordem aquell estudi:

La primera llengua parlada a casa des de petits: el 1998 el percentatge del català se situava sobre el 41%. El 2008, la xifra havia baixat fins al 37%.

La llengua habitual d’ús dels enquestats: l’any 1998 parlaven habitualment català un 49,8% dels enquestats. El 2008 la xifra era del 42,6%.

En les converses interpersonals i davant la pregunta de en quina llengua parles habitualment si els amics són de parla castellana? Les respostes ens conduïen a només un exigu 3,8% pel que fa al català; en les dues llengües, un 27.8% i les converses interpersonals en castellà s'eleven fins a a un 68%.

No crec que sigui pessimista una visió negativa d’aquests indicadors, ni que tampoc ho sigui entreveure la possibilitat que, si la davallada continua, el català pugui arribar a quedar arraconat pel que fa a l’ús al carrer, a l’ús interpersonal.

També hauria de ser evident que l’allau immigratori que ha patit el nostre país en els darrers anys (el més fort que ha patit cap país europeu en tant poc temps) i els pocs mitjans de què disposem per facilitar-ne la integració social, cultural i lingüística, repercuteix directament en el procés de normalització del català.

En aquest bloc ha hem tractat diverses vegades sobre el tema (Veieu, entre altres, Estrangers a la tele; Immigració i mitjans en català; No compres si no entiendes) i la realitat amb què sempre topem és que a Catalunya hi ha una part molt important de la població (i no només la que pertany a la recent immigració) que no té cap contacte amb la cultura catalana, que el contacte amb la llengua catalans és ínfim i es redueix o bé a l’escola o bé a determinats contactes amb l’Administració. Una part important de la població que viu immersa en una imaginari cultural i lingüístic totalment espanyol.

La immigració a Catalunya ha estat i continua estant manipulada per interessos polítics de mentalitat espanyolista. Dins d’aquesta immigració els més fàcilment manipulables per raons lingüístiques i històriques són els procedents de països sud-americans. L'arrelament de conceptes com “España”, "español", "hispanoamericano", "madre patria", “lengua común”, etc. units al fet que la majoria de sud-americans són monolingües en castellà, fa que siguin terreny adobat per a l'espanyolització.

La integració de tota aquesta gent provinent d’altres països és un dels objectius prioritaris per tal que el català no continuï la seva lenta, però contínua davallada.

LLENGUA I INDEPÈNDÈNCIA (1)

El diari AVUI publica una entrevista amb Víctor Alexandre en què l’articulista i escriptor ens parla d’independentisme i de la viabilitat de la independència.

En aquest anar i venir de preguntes i respostes, es tracta també el tema de la llengua. De les respostes de l’escriptor n’extraiem quatre punts importants:

1. Hi ha la possibilitat (ja manifestada anteriorment per Herribert Barrera) que els catalanoparlant arribin a esdevenir un grup lingüístic minoritari dins del seu propi país.

2. La immigració en general no representa cap amenaça per a la llengua, però la sudamericana en particular pot arribar a ser-ho.

3. Davant del perill de minorització lingüística, la independència podria ser una bona eina per frenar aquesta possibilitat.

4. És possible una Catalunya independent castellanoparlant.

Anem a pams... Pel que fa al primer punt, potser en aquests moments no és probable, però si possible que el català, sotmès a una pinça formada per la llengua castellana i l’anglesa, pugui anar perdent posicions i iniciï una davallada com a llengua d’ús habitual de comunicació dins del propi país. De fet, és el que està succeint, només cal veure les diferents estadístiques relacionades amb l’ús de la llengua en els diferents àmbits de la nostra societat.

A la ciutat de Barcelona, per exemple. L’ús del català ja ha esdevingut minoritari, si més respecte del castellà. Només un 39% dels barcelonins usa habitualment la llengua catalana en les seves relacions interpersonals contra un 57% que fa servir el castellà. La tendència és, des de fa ja tems, que aquesta davallada continuï augmentant.

És evident que la situació lingüística del la ciutat de Barcelona i del conjunt de l’àrea metropolitana no és del tot extrapolable (afortunadament) a la resta del territori. No obstant això, les dades globals tampoc no ens condueixen a un optimisme desbordant.

Malgrat les declaracions oficials i sense llegir estadístiques tots podem percebre la realitat lingüística del país. Només cal anar parant l’oïda al carrer, a les botigues, a les escoles... també a l’Administració o fins i tot al cos dels Mossos d’Esquadra per adonar-se’n que el procés de minorització del català és evident.

Constatar aquesta realitat és donar via lliure al pessimisme i al derrotisme? Que cadascú s’ho prengui com vulgui, la veritat és que la percepció que tots podem tenir de la vitalitat de la llengua al carrer no és possible dissimular-la amb grans declaracions o boniques xifres situades aquí i allí. La realitat només és una i el primer pas que cal fer per poder canviar-la és assumir-la.

Aquesta situació, ho vulguin o no les veus oficials, es veu agreujada per l’arribada massiva de la immigració.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: TERRA DE MAI (2)

Es fa difícil escollir un poema d’entre els quinze que componen el poemari Terra de Mai. Personalment, m’inclino per Sextina dels sis sentits per dos motius principals: el primer, pel significat que pren l’exploració del cos de l’amant i el segon, per l’ús meravellós que la poeta fa de la sinestèsia.

La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultat d’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.

El cos femení és un dels elements claus de la lírica marçaliana. La riquesa del cos femení que aporta noves imatges referents a un món íntim, silenciat, mancat de paraules i de conceptes. Eleva a nivell líric, amb la creació de noves metàfores, les relacions sexuals vistes des d’uns ulls de dona, en particular les lèsbiques.

En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.

Diré besllums de l’olor de la poma,
la trena dels colors a la geniva,
el deliri dels dits llepant la molsa,
la música dels ulls, com un carboncle,
el cor del sexe, obert a la mirada:
tu, que ets avui el meu sisè sentit.

Tots els sentits avui tenen sentit
en tu i en mi i en la pell de la poma,
que encetem amb saliva a la mirada,
que falirem amb orelles i geniva.
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle
vibrant sota els dits tebis de la molsa.

Daus de mirall multipliquen la molsa
al jardí extrem on res no va en sentit
contrari, i in amb força de carboncle
trimfa la veu vella de la poma,
i la serp del desig, a la geniva,
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.

Tempto, amb la serp, els calls de la mirada
i enlairo les banderes de la molsa.
Reptant, pel nus dels vents i la geniva,
dins de tu trobo i sento el meu sentit.
Tot astre roda a l’encalç de la poma
que pren l’atzar amb flama de carboncle.

Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle,
quan véns, amb dents i llengua a la mirada,
i culls tot el plaer, com una poma
assaonada. Sents? Sobre la molsa
la mort sols és un nom sense sentit
quan m’escoltes l’olor amb la geniva.

I la nit se’ns desferma a la geniva,
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.
Els llavis toquen besos de mirada
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit
res que no sigui verd sabor de molsa
i palpa el goig que batega a la poma…

Quan dic la poma ullpresa a la geniva,
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.