Ahir es va celebra el judici contra la “persona” (per denominar-lo d’alguna manera) que va agredir brutalment una noia equatoriana als Ferrocarrils de la Generalitat.
No vull comentar més el fet ni tampoc el canvi d’actitud de l’agressor que, molt ben alliçonat pel seu advocat, es presenta ara com un noi amb un fort trauma infantil, amb problemes de comportament, amb l’excusa de l’alcohol i de la droga (no entenc com encara es pot considerar un atenuant quan el que hauria de ser és un motiu que agreuja encara més l’acte) i amb un comportament de fals penediment.
Vull parlar d’un cas tremendament paradoxal. L’agressor, nascut a Catalunya, parlava un castellà d’allò més “quillo”. Els funcionaris, començant per l’advocat i acabant pel jutge, parlaven en castellà, aquesta llengua tant perseguida a Catalunya i que tant cal defensar dels atacs del sempre prepotent català. En canvi, el noi immigrat que va declarar com a testimoni dels fets, es va expressar en un català força correcte.
Vull quedar-me, doncs, amb l’actitud d’aquest noi que, en un gest que hauria de ser exemple, va clavar una bona bufetada lingüística a tots els integrants de la sala.


En el seu monòleg, el senyor Rambla ha argumentat que "El nostre Estatut d'autonomia estableix que el valencià és la llengua del nostre poble, forma part dels nostres sentiments i de les nostres senyes d'identitat, i de cap manera tolerarem l'homologació amb la llengua catalana". .jpg)
