En un primer moment, es va apoderar de nosaltres una mena de perplexitat incrèdula. Més tard, vam creure que en aquest nostre país dels esvorancs tot era possible... i no només possible, sinó que, de fet, era del tot lògic, ja que hi estem més que acostumats a la divisió i a l'escissió perpètua.
Ja frisosos per apuntar-nos-hi i acabar d'una vegada per totes amb aquesta mena de desgavell que fa que el país perdi contínuament posicions en tots els àmbits, la part més racional i freda de la nostra ment va començar a funcionar i va fer que augmentés la nostra inquietud pel que ja començàvem a veure com una mena de muntatge. Les nostres sospites van anar en augment i, ja amb la ment més freda, vam començar a adonar-nos que tot plegat no era més que un muntatge publicitari de cara a la Fira de Tàrrega.
El calendari del mes dedicat al primer emperador romà, ens deixa amb el conte de mai acabar del finançament, que continua ocupant el temps dels polítics. Mentre, l'Estat espanyol ens ofereix dues possibilitats, una d'oberta i clara, i l'altra de més amagada i pèrfida. Primera possibilitat: accepteu la proposta de mínims que us oferim... Segona possibilitat, si no l'accepteu, ens esperarem a la sentència del Tribunal Constitucional que, entre altres coses, segur, segur, segur... que es carregarà el principi de negociació econòmica bilateral.
Sorpresa a Palagrugell! L'única regidora del Partit Popular a l'ajuntament de la ciutat ha votat a favor que l'estelada onegi a la façana de la Casa de la Vila durant els propers 10 i 11 de setembre. Qui va votar en contra? La majoria de regidors del PSC... Ja sabem que és una anècdota, però... ¿És possible que fins i tots els membres del Partit Popular li passin la mà per la cara a la gent del PSC? ¿Fins aquí arriba l'espanyolisme del socialistes catalans?
En el post "El cel quadribarrat" ja vam comentar el cas del pres Amadeu Casellas. Avui, ja fa setanta-dos dies que Casellas va iniciar la seva vaga de fam per exigir la concessió del tercer grau penitenciari. Des de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, on és ingressat a causa del seu delicat estat de salut, el pres anarquista ha escrit una carta on explica els motius que l'han conduït a la seva protesta: "La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró...i un llarg etcètera. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic."
que fa que la professora Junyent afirmi "que està a les portes d'esdevenir una llengua en perill d'extinció." El fet andorrà és una demostració clara que ni les lleis, ni fins i tot l'oficialitat única són garanties perquè una llengua com el català pugui desenvolupar-se normalment. A Andorra, l'ús social del català ha tingut una davallada impressionant que ha fet que es passés del 50% de fa deu anys al 29% actual.
