CORRELLENGUA 2008

La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. (Isabel Clara Simó. Manifest Correllengua 2008)

El Correllengua 2008 escalfa motors i es troba a punt d’iniciar la seva marxa pels diversos territori els Països Catalans.

Enguany, aquest inici de la 12a edició del Correllengua avança el calendari i vol començar amb un acte simbòlic important que tindrà lloc el proper dissabte 28 de juny a la Catalunya Nord.

En motiu de commemoració del mil·lenari de l’Abat Oliva, la flama del Canigó recorrerà diverses poblacions del Conflent fins instal·lar-se definitivament a la cripta de Sant Miquel de Cuixà. La CAL es vol afegir a l’efemèride com homenatge a la figura de l’abat Oliva, anomenat “pare de la pàtria catalana” i impulsor i abat de Cuixà i Ripoll i, posteriorment fundador de Montserrat. La Flama del Canigó li rebrà homenatge i la Cal iniciarà el Correllengua 2008 amb un acte carregat de simbolisme amb la flama que visualitza la unitat dels Països Catalans i la indivisibilitat de la seva llengua i cultura.

La CAL, junt amb la Comunitat de Sant Miquel de Cuixà i l’associació “Flama del Canigó” coorganitzadors d’aquesta efemèride, contribuiran a la presència permanent de la flama del Canigó en una nova llàntia, semblant a la del Castellet de Perpinyà.

Per a més informació i reserva de tiquets cliqueu aquí.

Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. (Isabel Clara Simó. Manifest Correllengua 2008)

L'ENDEMÀ DEL DIA 7 DE JUNY

S’acosta el dissabte 7 de juny i amb ell la decisió, en mans dels militants, de quin rumb ha de seguir ERC i quins han de ser els caps visibles que conduiran la nau fins arribar, si és possible, al port de la independència.

Dues notícies em fan escriure la meva opinió sobre l’endemà del dia 7…

La primera, és el rumor que ha aparegut sobre un col·lectiu anomenat “Col·lectiu 1 d’abril” que, pel que sembla, va avalar la candidatura d’Esquerra Independentista i que ara condiciona la seva continuïtat al partit a la presència de membres de Reagrupament .cat (no havien avalat Esquerra Independentista?) a l’executiva que surti del proper congrés.

Joan Carretero ho ha dit ben clar: “a ERC no sobra ningú.” Allò que menys es pot permetre ERC i l’ independentisme en general és una nova escissió al si del partit. Surtin els uns o surtin els altres, la militància d’Esquerra hauria de donar un marge de confiança (un altre més) a la nova direcció. No sé si han de ser 100 dies o 1.000, però el que no pot passar és que es creï un altre “PI” o que simplement aquells que estiguin més cansats, desil·lusionats o cremats comencin a estripar els carnets en massa.

La segona notícia que m’ha empès a escriure ha estat la que recull unes declaracions de Toni Soler (entre altres, director de “Polònia”) que, textualment, diu: “després de parlar-ho amb gent diversa, un arriba a la conclusió que Esquerra Republicana no només no és el motor de l’ independentisme, sinó que s'ha convertit en un obstacle o fins i tot el seu fre principal. Hi ha molta gent a Catalunya que no veuria malament un procés sobiranista, ja sigui per patriotisme o per pragmatisme, però els frena ERC, la por a pensar que el futur Estat Català estarà en mans de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero i companyia. Vagi per davant que tots ells són dirigents honestos, catalanistes convençuts, persones de bona fe, però es veuen arrossegats pels seus ridículs egos, el seu escàs sentit de la realitat i la seva provada incapacitat per a la gestió pública, àdhuc amb lloables excepcions.”

Fins aquí podríem encara discutir-ho, si bé les paraules de Soler responen a una realitat que es viu al carrer, potser no la realitat de la militància, però sí la de molts dels votants o ex votants d’ERC. Ara bé, no és del tot lògic posar dins del mateix sac personatges tan diferents en tots els sentits com Vendrell o Carretero, per exemple.

On crec, però, que Soler l’encerta de ple és quan diu que: “De moment, si algú segueix sospirant per veure la senyera en la seu de l'ONU, que vagi pensant com convèncer a Artur Mas i a l'ala catalanista del PSC. Si no, "colorín colorado", el conte de la independència s'haurà acabat".

Penso que té tota la raó. La independència només pot arribar amb la suma de voluntats i d’esforços, però també amb la suma de gent i, sobretot, amb la suma de vots de les forces polítiques amb representació al Parlament de Catalunya. Si és que pensem, és clar, en assolir la independència de manera pacífica i democràtica (que, sigui dit de pas, és com jo vull arribar-hi, entre altres coses perquè estic segur que n’és l’única manera possible).

Aquesta suma de gent, d’escons i de vots no la tindrà mai un sol partit. Tampoc ERC. L’objectiu és arrossegar gent, dirigents i vots vers aquest projecte. Qui s’hi pot acostar? ICV? És possible, però encara no fem res... L’única via de sortida és l’acostament entre ERC, ICV, CDC i els sectors catalanistes del PSC.

L’endemà del dia 7, sigui qui sigui els que “manin” a ERC, han de començar una nova ruta de navegació que ens permeti sumar i sumar i sumar... Si no, la història s'acaba i, no cal dir-ho en castellà, “vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte....”

XAVIER, TORNA AVIAT!

A partir d'avui, Xavier Mir, blocaire reconegut i que va passar pel programa CAL Parlar de llengua, ha iniciat una vaga indefinida de bloc.

Us preguntareu... i com es fa això? Doncs, molt senzill, deixant d'escriure-hi. A partir d'aquí és on comencen el comentaris a favor i en contra d'aquesta decisió; on comencen les elucubracions sobre el fet, les causes que l'han produït i quines en poden ser les conseqüències.

Cal dir que els objectius de la vaga són ambiciosos i que no semblen fàcils d'assolir. Un punt clau: la sobirania i quatre condicions perquè s'acabi. El mateix Xavier deia en un apunt al seu bloc que "no s'han de donar les quatre condicions alhora i que tampoc no s'ha de prendre cadascun dels enunciats al peu de la lletra, sinó entendre'n la intenció i l'esperit. No poso cap condició que no sigui perfectament assumible des d'un plantejament estrictament democràtic."

Fins i tot en això, una vaga de bloc, Xavier Mir ha hagut de ser-ne un precursor. Queda ja lluny la seva primera campanya "Jo també vull un estat propi", quan encara era un desconegut dins del món blocaire. Una iniciativa que va arrossegar la gent dels blocs i que va conduir, entre altres coses, a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS). Altre campanyes, com la del visionat del vídeo del cas de l'Èric Bertran van resultar també tot un èxit.

Si ens entretenim a llegir alguns dels comentaris que la seva decisió ha provocat veurem que hi ha una mica de tot: des de els que li donen suport i l'animen a continuar fins als que no acaben de veure gaire clar quina repercusió efectiva tindrà aquesta vaga i fins i tot si no serà contraproduent. És a dir, si Xavier Mir no faria més per la independència escrivint que guardant aquesta mena de silenci actiu.

Des d'aquest bloc respectem molt Xavier Mir i la seva tasca, no cal dir-ho. Ara bé, ens sap molt de greu que es perdi un punt de referència en el món dels blocs en català. Un bloc que ha arribat a l'apunt número mil i que ha rebut més de 244.000 visites des del seu inici. Xifres espectaculars i que fan que aquesta vaga mereixi encara més respecte. En Xavier deixa d'escriure precisament quan és més llegit.

Tot el nostre respecte, doncs, per a la seva decisió... però no podem estar-hi d'acord. Podríem argumentar-ho amb les nostres pròpies paraules, però manllevem les del primer comentari que va rebre la decisió d'en Xavier. El mateix dia del seu apunt, a les 3.30 h de la matinada, Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial i fundador del Cercle d'Estudis Sobiranistes, li dedicava aquests mots:

"El silenci és el millor mitjà per assolir algun dels 4 punts? Guanyar la independència no és ni fàcil ni còmode, però és el nostre deure, i podrem dir en el futur "Nosaltres ho vam fer: we few, we happy few, we band of brothers ( nosaltres pocs, feliços poc, nosaltres colla de germans)." Si pensara com tu, què en faig escrivint-te a aquesta hora? Pot semblar que picar ferro és cansat, però l'escalfa fins dominar-lo. A més, fa múscul."

Crec que tot està dit. Ànim, Xavier i, si us plau, torna aviat.

EN CASTELLÀ, SI US PLAU....

Quantes vegades no hem hagut de sentir la maleïda frase! La veritat és que, fins ara, sempre l’havia sentida en castellà i en boca de persones que, amb més o menys bona fe no entenien el català, o bé com a una eina més en boca de certs elements espanyolitzadors.

Ara, però, la frase l’ha dita un català, el cap de premsa de la secció de básquet del Barça, Oriol Bonsoms, que, durant una roda de premsa prèvia a la final del campionat de Lliga, va prohibir als catalans Roger Grimau (Barça) i Sergi Vidal (Tau) que s’expressessin en català. El motiu de la prohibició va ser que “era un roda de premsa de l’ACB”. Fins i tot, fent mostra d'un zel que ja voldríem en altres temes, es va mantenir en la seva prohibició quan un periodista li va demanar a en Roger Grimau, de manera directa, que li respongués en català.

El cap de premsa del Barça va fer una "excel·lent" demostració d'aquest sentiment de submissió lingüística que patim els catalans. Ni tan sols va voler esperar que algun periodista es queixés o que simplement ho demanés. Ell, com a bon catalanoparlant que coneix quin ha de ser el seu lloc, es va avançar a tothom

Com tantes vegades, l’enemic el tenim a casa. Som nosaltres, els catalanoparlants, i les nostres institucions emblemàtiques, els que ens omplim la boca de paraules com a drets lingüístics, llengua pròpia, llengua oficial, llengua nacional, però que a l’hora de la veritat acabem considerant la llengua catalana com una llengua de segona fila, només vàlida per les nostres relacions interiors i “domèstiques”.

Algú li hauria de dir alguna cosa al Sr. Oriol Bonsoms... i si no, és que comparteixen els seus criteris sobre usos lingüístics.

Podeu veure el vídeo de la roda de premsa a e-notícies

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XXVII) O... EL MITE D'ANDORRA

En aquests nostre país dels esvorancs (ara també país dels aiguats) sembla que no l’encertem en res. Des que el nostre govern comença a llançar a tort i dret mesures contra la sequera que no para de ploure i, és clar, la gent de l’Ebre ens diu que per què coi voleu tanta aigua, ara?

La pregunta és ¿tota aquesta moguda és perquè ens puguem dutxar tots els ciutadans d’aquesta espessa àrea metropolitana o perquè algú o alguns continuïn guanyant diners i més diners?

En un altre ordre de coses, ja ha passat Eurovisió i l’actuació del més digne representant que ha tingut mai Espanya: el Rodolfo Chiquilicuatre. Parlem, però, del país que en teoria ens havia de representar a tots els catalans: Andorra.

Andorra, pels que no ho sapigueu, no va poder superar la darrera fase i va quedar eliminada. Representava Andorra tots els catalans? Potser ja va sent hora d’acabar amb aquesta idealització d’un país que, de català, només li queda el reconeixement de la nostra llengua com a única oficial. Si ho dubteu, passegeu una mica per Andorra i copseu quin és l’ambient lingüístic que s’hi respira.

Enguany, Andorra, la que té com a única llengua oficial el català, el país independent que molts idealitzen, es presentava a Eurovisió amb la cançó “Casanova”. La lletra era tota en anglès amb una sola frase en català.

Atenció, però, als arguments per justificar l´ús de la llengua anglosaxona: “ [...] aquest cop, el principat pirinenc ha decidit renunciar al català perquè considera que “fer-se entendre” en un concurs internacional és important per assolir la victòria i conseqüentment promocionar-se com a país [...]” Segons Joan Besson, director de Ràdio i Televisió d’Andorra (RTA) “hem volgut ser pragmàtics i, per tant, han decidit renunciar a la llengua."

Més encara, Gisela, la intèrpret, ha dit: “M’hauria agradat competir amb català, però Eurovisió no és un concurs en català i ens volem fer entendre, volem que el públic sàpiga que diu la nostra cançó”.

Us sonen tots aquests arguments?

Si més no, sempre ens podem consolar dient que hi ha un país independent que té el català com a única llengua oficial i que, de moment i mentre la situació ho permeti, quan intervenen a l’ONU encara se sent la llengua catalana.