L'ENEMIC BEN A PROP

Tots sabem i coneixem qui és i què representa el partit Ciutadans-Ciudadanos... potser no caldria ni perdre el temps ni ocupar espai parlant-ne. No puc, però, evitar-ho... per a mostra un botó: el bloc d’un conciutadà: Blog de Luís M. Fernández del Campo-Ciudadano de Esplugues de Llobregat.

El bloc (no cal dir que, com a bons defensors del bilingüisme, és evidentment en castellà) té sempre una floreta a punt per llençar-la contra tots els “nacionalistes” (catalans, és clar) i per a tota la "xarxa", per a tot l’"entramat" que han anat teixint durant anys i del qual la CAL sembla formar-ne part. La CAL, que pel que es veu rep unes subvencions astronòmiques per tal d’escampar el virus, la “crosta nacionalista” arreu del territori.

Atenció a “las webs amigas” que podeu trobar en aquest “blog del ciudadano”: Asociación por la tolerancia; Foro Ermua; Desmontando el mito catalán; Plataforma España y libertad; Basta Ya... Tota una declaració d’intencions.

Podeu trobar floretes com la carta (publicada a "La Razón", evidentment) d’una mare catalana “desenganyada” davant la imposició del català a l’ensenyament. Una epístola digne dels temps de l'Elena Francis:

Soy madre de una niña de 5 años, y hasta ahora no me he dado cuenta (si que sabía de la necesidad) pero no entendía el daño que le he estado haciendo a mi hija hablándole en mi lengua habitual, no sabía hasta que punto le podía lastimar en su entendimiento para poder comunicarse con los demás.

Esta navidad su abuela por parte de padre ha venido a visitarnos, la causa de incomunicación sin duda ha sido la lengua, no los kilómetros de distancia y el largo tiempo desde que se ven. Evidentemente, las llamadas telefónicas no sirven de mucho ya que no se entienden, su abuela (Cordobesa) no sabe catalán y ella no habla en Castellano, he tenido que hacer de traductora entre ellas.

[...] no se hace respetar, ni querer aprender una lengua imponiéndola, en mi caso ha sido al revés, ahora tendré que hablarle en Castellano a mi hija y enseñarle lo que ustedes le están negando [...]

Nacionalisme espanyol a dojo...

Vivim uns temps en què estem immersos en la por... Què voleu que us digui? A mi, em fan por.

L'enemic no sempre és lluny de casa....

PAÏSOS CATALANS!

Vicenç Partal ha posat en marxa una nova iniciativa blocaire de la qual ens fem ressò. Transcrivim literalment del bloc intermitent del periodista i escriptor valencià:

Dissabte farà 800 anys justos del naixement de Jaume I, el rei que va incorporar València i Mallorca i que va configurar la nació on vivim avui.

A més alguns considerem Jaume I el primer dels nostres blocaires ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Així que propose una combinació d'aquests dos elements. Propose que dissabte el màxim nombre possible de blocaires commemorem l'efemèride fent un post que continga un fragment del Llibre dels Fets i una reproducció del Penó de la Conquesta, la bandera que els andalusins hissaren a les Torres de Quart de València en senyal de rendició.

El text del llibre, en un arxiu massa complicat però útil, el podeu trobar ací. I el Penó no és difícil d'aconseguir.

Fem-ne difusió!

Països Catalans: Llengua, cultura i llibertat!

DEDLEJAR O MORIR

Es deia Marie Smith Jones i tenia 89 anys. La seva família la descrivia com una dona petita, que fumava com un carreter i que era extremadament independent. Va morir a casa seva, mentre dormia, i amb ella va morir definitivament la seva llengua: l’eyak.

Marie Smith Jones havia nascut l’any 1918, havia estat la cap de la seva –ja minsa- tribu al capdavant de la qual s’havia enfrontat contra les grans empreses multinacionals que es dedicaven a la tala indiscriminada de boscos al seu territori.

Durant anys, Marie Smith va lluitar incansablement per preservar la seva llengua i va voler deixar un registre escrit de l’idioma per tal que les generacions futures poguessin reviure’l. Va col·laborar amb la Universitat d’Alaska per tal de deixar un diccionari d’eyak.

L’eyak era una de les vint llengües utilitzades pels indígenes d’Alaska. Fa molts anys, milers de persones es comunicaven en eyak i transmetien la seva pròpia visió del món a través del seu propi vehicle de comunicació i de cultura.

Avui ja no existeixen. Ells i la seva llengua són tan sols un record que figurarà en les enciclopèdies i aquells que s’hi interessin simplement estudiaran una llengua i una cultura ja mortes.

Aquest sembla ser el destí que espera a moltes de les llengües del nostre planeta. Els experts diuen que entre tres i cinc mil llengües poden arribar a desaparèixer durant el segle XXI; i amb elles desapareixeran les cultures de les quals són vehicles de transmissió; desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de viure, de patir, de gaudir, de morir... Desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de visionar el món.

Alfred Bosc ha escrit un interessant article al diari Avui en què, entre altres coses, diu: La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és "dedlejar" (en eyak, "dedlè" vol dir parlar) o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVII) O "LA NOSTRA" AL SERVEI -ENCARA MÉS- DELS PARTITS

Ja tenim Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Dotze persones –com aquella pel·lícula de “Dotze homes sense pietat” o, si ho preferiu, aquella altra de “Dotze del patíbul” o, per als més pessimistes, “Aquesta casa és una rüina”- seran els encarregats i encarregades (encara que només n’hi ha tres) de dirigir, ordenar, legislar, dictaminar… decidir sous, endeutaments, comptes… nomenar personal directiu… i no sé quantes atribucions més.

El fet és que on fins ara teníem dues persones –el director de TV3 i el director de la Corporació- ara n’hi haurà dotze. Dotze persones amb consideració d’”alts càrrecs” i tot el que això comporta pel que fa a sous, dietes, targetes... i que, segons diu la nova llei, s’haurà de reunir com a mínim quatre vegades al mes amb el que això els representarà pel que fa a ingressos addicionals.

A més, el sistema d’elecció ha estat mitjançant la “quota de partit”. Pràcticament cap d’ells té experiència en mitjans audiovisuals, simplement són professionals de la política... amb currículums extensos, és clar, però cap relacionat amb la feina que els tocarà fer de gestió d’un mitjà tan important com el de la televisió i la ràdio pública catalanes.

Els mitjans audiovisuals en mans –encara més- dels partits.

ESPLUGUES I L'INDEPENDENTISME

Llegeixo a l’ Entrebastidors del mes de gener de 2008 que s’ha creat un nou col·lectiu a Esplugues: La Guitza.

Segons ens diu el comunicat, La Guitza neix amb la idea de ser una assemblea independentista amb l’objectiu de treballar aquest projecte dins de la nostra pròpia realitat local.

Benvingudes siguin totes les iniciatives que ajudin, d’una o altra manera, a consolidar el sentiment i la ideologia independentista. El país necessita treballar des de tots els àmbits per tal de consolidar una majoria social que vegi la independència com a l’únic camí viable si és que volem continuar existint com a poble diferenciat i si volem, també, assolir una societat més justa, més lliure i més avançada socialment.

Només un però... El comunicat diu –reprodueixo textualment- que Esplugues és una vila amb un teixit associatiu prou important, però que sempre ha estat mancat d’un moviment independentista ferm i consolidat, més aviat la presència ha estat escassa i poc visible.

Totalment en desacord amb les afirmacions del col·lectiu La Guitza. La presència de l’independentisme a Esplugues és ben visible, si més no des dels anys 70 del segle passat. El PSAN-provisional, que apareix l’any 1974 i esdevé l’IPC l’any 1979, compta amb figures importants del nostre poble (Marcel Casellas, Maria Rosa Andreu, Carme Porta i d’altres). La seva implicació és tan forta i el seu activisme tan important que el desembre de 1980 es produeixen unes detencions massives de militants de l’IPC, entre els quals es troba Marcel Casellas.

La mobilització popular en contra d’aquestes detencions és espectacular. Els Consells Populars de Cultura Catalana (un altre element clau, durant els anys 70 i 80 a Esplugues, en la lluita per la llengua i en la recuperació dels elements propis de la cultura tradicional i popular catalana, sempre des de posicions clarament independentistes) engeguen conjuntament amb els Comités de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (molt actius a Esplugues durant l'època) el que després s’anomenaria: “Esplugues: 10 dies de lluita”. Mobilitzacions, tancament de botigues, assemblees populars... fins arribar a aconseguir l’alliberament de tots els detinguts.

Més endavant hi va haver un intent de consolidar moviments com Nacionalistes d’Esquerra i també la CUP, que va presentar la Carme Porta dins de les llistes d’Iniciativa per Catalunya. Altres persones com en Jordi Figueres han estat sempre presents en la lluita per la independència, darrerament estructurant una força política independentista com ERC.

Em deixo moltes coses... molts noms... moltes activitats, molta feina... i bona part d’ella feta en un temps en què el simple fet de proclamar-se independentista i demanar la independència podia ser objecte de delicte.

Podem discutir polítiques, maneres de fer, opcions, però és clar que l’objectiu per a tota aquesta gent i moviments només era i és un: assolir la independència dels Països Catalans. Una independència que només podrà ser possible quan una majoria considerable de la població hi estigui a favor. I això només es pot aconseguir treballant des de diferents sectors i àmbits... Per això... benvinguda sigui La Guitza!

A Esplugues, però, ja fa molts anys que existeixen –i eren i són visibles- els independentistes i els moviments que treballen per a la independència.