LITERATURA I LLENGUA (II)

Una mica més sobre la relació entre llengua i literatura...

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

¿Per quins set sous, doncs, la literatura que es fa en castellà a casa nostra l'hauríem de considerar literatura catalana?

SÍMBOLS I REPRESENTACIONS

Aquesta setmana hem hagut de patir la visita dels 20.000 gers (aficionats del Glasgow Rangers). Han campat lliurement i han fet el que han volgut. Beure i pixar, sobretot, a qualsevol indret de la ciutat. Sempre, és clar, davant de la passivitat de les forces de l'ordre, tan zeloses en altres ocasions i amb altres ciutadans.

Alguns s'han estranyat de veure com els gers exhibien banderes angleses; fins i tot, n'hi havia que en portaven d'espanyoles. Que no són d'Escòcia? Que no volen la independència?

Escòcia, com els Països Catalans, no és uniforme, políticament i nacionalment parlant. El Glasgow Rangers és l'equip tradicional dels escocesos protestants i unionistes, partidaris, doncs, de la unió amb Anglaterra. El seu gran rival, en l'àmbit esportiu i políticosocial, és el Celtic de Glasgow. El Celtic és l'equip dels descendents dels immigrants irlandesos. És l'equip dels catòlics i dels nacionalistes escocesos. La gent del Celtic (beguts o no) no onejarien mai una bandera anglesa ni una d'espanyola, perquè saben molt bé què representen.

Tampoc no cal anar gaire lluny per trobar correspondències, ciutadanes i nacionals, entre Escòcia i Catalunya.

Tothom és el que és... o, si més no, representa el que representa.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (V)... FLAMENCS I CATALANS

A Bèlgica, han passat ja quatre mesos de les eleccions legislatives i continuen sense poder formar govern. Quin és el perquè d'aquest bloqueig legistlatiu? Els partits flamencs volen impulsar una reforma de l'Estat i això topa amb la mentalitat i l'ideari dels valons que ja els va be´deixar les coses com estan. Passats quatre mesos, els partits flamencs continuen sense cedir un pam en les seves propostes i, malgrat la intervenció reial, continuen ferms en els seus plantejaments.

Si la primera part d'aquesta història podria ser extrapolable a la nostra realitat més directa, la segona part ja és del tot impensable que es pogués produir en el nostre àmbit social i polític. ¿Algú pot veure els polítics catalans, tots a una, aguantant fermament, sense transigir, per tal d'assolir una profunda reforma de l'Estat?

Només hi ha un aspecte important que ens fa no desitjar la situació belga: un bon percentatge dels independentistes flamencs són partidaris de l'ultradreta.

CAL PARLAR DE LLENGUA... I D'ENTITATS

Ahir, dijous 8 de novembre, es va emetre, en directe per ETV Llobregat, un nou programa de CAL Parlar de Lllengua. Durant prop d'una hora vam poder conèixer de prop tots aquells productes que comercialitza la XECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional). Aquells productes de què tant se'n fotia el nostre "amic" Fidalgo i que ja vam comentar en el seu moment. També, ens vam assabentar d'una nova experiència, la que han engegat Iniciatives Jàssera amb la comercialització i distribució on-line de productes de qualitat, innovadors, autocentrats i normalitzats.

Ens agradaria destacar, però, el nou espai que es va inciar ahir. A partir d'ara, els 15 minuts finals de CAL Parlar de Llengua estaran dedicats a parlar amb una entitat de cultura popular i tradicional catalana d'Esplugues. Per a la CAL d’Esplugues i per a ETV Llobregat, el món de la cultura popular i tradicional ocupa un espai preferent dins dels seus idearis. No hi ha llengua sense la cultura que l’ha fet possible.

Ahir vam poder gaudir amb les explicacions i amb les imatges de l'Esbart Vila d'Esplugues. En Sergi Castro, de manera amena i atraient, ens va anar posant al dia sobre les activitats, passades i futures, de l'Esbart. Vam assabentar-nos de molts aspectes que ignoràvem i vam poder constatar com l'Esbart és, a més d'una de les entitats amb més arrelament a Esplugues, una de les més dinàmiques en el món de la creació artística.

En Sergi Castro, amb la seva intervenció, va deixar molt alt el llistó per a les properes entitats que passin per CAL Parlar de LLengua.

Durant el mes de novembre, podeu veure el programa en redifusió per ETV Llobregat els dies 9, a les 11 h; el dia 10, a les 18 h; el dia 11, a les 10,30 h; el dia 13, a les 16,30 h. i el dia 14, a les 02 h.

LITERATURA I LLENGUA (I)

La Fira de Frankfurt ja és història... Encara ressonen, però, les veus que, una i altra vegada, (també mentre es va celebrar la Fira) clamaven al cel per l'absència d'escriptors catalans en llengua castellana.

El retorn a la vella –i cansada!- polèmica sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans. Un debat que ressorgeix una i altra vegada, sobretot en aquells períodes en què la societat catalana gaudeix d’uns certs marges de llibertat que faciliten el coneixement, l’ús i l’expansió –amb més o menys èxit -del seu signe d’identitat i d’expressió més clar com és el de la llengua. I diem en determinats períodes, perquè en les èpoques plenes de foscor –lingüística, literària, democràtica -que sovint oblidem que han estat majoritàries des del segle XVI i gairebé úniques a partir del segle XVIII, en aquelles èpoques, ningú semblava preocupar-se pel fet de com anomenar la literatura que es feia en espanyol des de Catalunya. Ningú se’n preocupava, ja que tothom semblava força content i satisfet amb el fet que la seva literatura, aquella que utilitzava com a eina d’expressió el castellà, fos inclosa dins de l’àmbit de la literatura espanyola i com a tal coneguda i anomenada.

La literatura catalana ha establert una classificació literària... i també, arbitrària... sí. Tan arbitrària com lògica, si més no tant com ho pugui ser qualsevol de les classificacions –arbitràries i lògiques -que s’han estructurat en els diversos móns literaris del nostre planeta. Arreu, per establir si una literatura pertany o no a una determinada classificació s’ha pres sempre com a base el signe més clar de pertinença literària. Un signe de pertinença i de classificació d’una claredat tan diàfana, d’una lògica tan aclaparadora que cap ciutadà d’un país que disposi de literatura escrita gosaria contradir. Un signe tan evident per a una classificació literària com és el de l’eina, el mitjà amb que s’ha bastit tota aquesta obra; el signe amb què s’ha vehiculat i es vehicula tot el pensament i l’expressió literària escrita: la llengua.

Continuarem...