XIRINACS: UN ÚNIC CAMÍ

Us recomano la lectura d'alguns dels articles dedicats a Lluís Maria Xirinachs:

El periodista Xavier Borràs reflexiona profundament sobre la figura i l'obra de Xirinachs en el seu article: El suprem acte d'amor de Lluís Maria Xirinachs.

En Xirinacs va ser empresonat l'octubre de 2005 en un atac contra la llibertat d’expressió per unes paraules pronunciades al Fossar de les Moreres l’Onze de Setembre de 2002. El Bloc Bandera Negra reprodueix, íntegrament i a mena d'homenatge, aquell discurs, que no ha perdut ni un bri de la seva força ni del tarannà i el pensament d'aquest gran patriota, que sempre ha de viure entre nosaltres.

Criteri.cat ens recorda que la mort d’un símbol sempre trasbalsa els racons més íntims. També els dels pobles.
Xirinachs, diu el periodista Humbert Romà, ha afrontat el darrer tabú: el suïcidi. Lliure fins al darrer dia dels seus 75 anys.

Josep M. Pasqual, a El Punt, pensa que quan la inèrcia de tres segles de colonialisme desaparegui,Xirinachs entrarà amb tota normalitat a la galeria dels catalans il·lustres, universals i precursors de la pau plena.

Lluis Maria Xirinachs a Internet.

Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble. (Lluís Maria Xirinachs, 11-09-2002).

UNA NACIÓ OCUPADA I UNS LÍDERS COVARDS

Bocairent... la Vall d'Albaida... País Valencià... Països Catalans... 12 d'agost de 2007...

Un sotrac durant les vacances. Ha mort Lluís Maria Xirinachs...

Mentre el Sr. Montilla, actual president de la Generalitat, defensa l'actuació del govern de Madrid pel que fa a les inversions a Catalunya, recordo la figura d'en Xirinachs... Veig encara el seu rostre serè, impassible davant de la presó Model de Barcelona, dotze hores cada dia durant prop de dos anys, fins que no es va aprovar la llei d'amnistia.

Mentre els clients d'Endesa denuncien que no poden fer reclamacions en català, recordo l'any 1977, quan duia al meu cotxe un adhesiu amb el rostre del lluitador antifranquista. Llavors es presentava com a senador independent per Barcelona i va sortir escollit amb més de mig milió de vots.

Mentre la premsa internacional es fa ressò del gran col·lapse que pateix Barcelona, recordo la figura del llavors senador Xirinachs, dempeus, rígid, amb un posat digne, al bell mig d'un hemicle amb tota la resta de polítics asseguts. Com una mena de metàfora, ell continuava dempeus, continuava la lluita, mentre altres semblaven haver arribat al seu objectiu: escalfar cadires.

Mentre els empresaris es queixen que les diferents obres s'allarguen massa i anuncien més i immediats col·lapses, recordo un Xirinachs ja més cansat, un Xirinachs ja malalt, de nou, però, dempeus, aquesta vegada davant de la Generalitat per demanar la independència del seu i nostre país: els Països Catalans.

Mentre els nostres actuals polítics i governants, des del seu lloc d'estiueig, potser en pantaló curt i prenent una cervesa, es desfaran en elogis sobre la persona i la personalitat d'en Xirinachs... Mentre el país se'ns enfonsa cada dia una miqueta més... Mentre la llengua pateix i gairebé ningú parla ja de Països Catalans... la veu d'en Lluís Maria Xirinachs ens recordarà una i altra vegada que "he viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa."

Bocairent... la Vall d'Albaida... País Valencià... Des d'aquest racó dels seus i nostres Països Catalans, des d'aquest petit poble de la nostra nació, les seves darreres paraules m'esperonen a continuar la lluita:

"Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi."

Xirinachs: continuarem dempeus!

PER RIURE... O PER PLORAR?

Els ciutadans de Barcelona encara no tenen llum... RENFE anuncia restriccions de trens... el Prat continua amb els seus problemes de sempre... l'ús del català a les Universitats és inferior al 50%... el govern d'Espanya es passa pel forro l'Estatut, els traspassos i el que calgui... els nostres polítics semblen viure en un món diferent del que vivim nosaltres, pobres mortals... La relació la podríem anar allargant i vosaltres mateixos podeu, si voleu, continuar afegint-hi tot allò que se us acudeixi.

El país es troba immers en una crisi provocada que l'està fent retrocedir en molts àmbits i espais. Ara bé, la gran preocupació d'aquesta mena de conglomerat anticatalà que ha vingut a denominar-se "Ciudadanos-ciutadans" és el programa dedicat a Euskadi que va emetre TV3 el passat dimarts dia 24 de juliol. El programa en particular i TV3 en general, segons aquests "il·luminats", crea "ficcions nacionalistes i manipula l'opinió pública respecte la realitat política catalana".

I és que Miquel Calçada, en fer un programa sobre Euskadi, li va conferir el grau d'Estat o de Nació. Aquest fet és tan greu, que passa per damunt de tots els altres problemes en què ens trobem immersos i obliga els nostres "amics-amigos" a demanar explicacions en la pròxima sessió de control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

!!Quins grans objectius socials, polítics i culturals tenen aquest "grupet-grupito" de descendents de Felip V!!

Per riure....o per plorar?

UN PAÍS A LES FOSQUES

Ens hem quedat a les fosques.... Fa anys, però, que no sabem trobar-hi la llum. El territori es degrada, el país decau i va perdent llocs en la llista dels més desenvolupats d’Europa. Des de l’any 1992 que les inversions estatals a Catalunya són minses i en cap cas ni tan sols poden cobrir els dèficits naturals provocats pel creixement demogràfic i urbà d’aquests darrers 15 anys.

El Carmel... el caos del Prat.... els eterns problemes amb les rodalies de RENFE.... les comunicacions per carretera... el peatge (tot el país és un país de peatge).... i ara, l’apagada monumental que deixa sense energia elèctrica més de 350.000 persones. La societat actual té una dependència extraordinària de l’electricitat. Sense energia elèctrica tot es col·lapsa, i no m’estic referint a aires condicionats o altres elements prescindibles, sinó a tots els problemes que aquesta apagada ha comportat, entre altres, a hospitals, comerços i gent gran.

El país recula. El país està perdent el tren que ens hauria de conduir als primers llocs europeus. Per què? Com? Sincerament, i a risc que em titllin de paranoic obsessiu, crec que tot forma part d’un pla perfectament preparat i premeditat.

La Cambra de Comerç i el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya (poc sospitosos de pertànyer al “complot independentista”) han denunciat, amb xifres a la mà, que els catalans paguem el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però només rebem el 15 per cent de les inversions. No cal dir el que passa amb les balances fiscals, que encara estem esperant que es publiquin.

Tot allò que ens ha d’arribar d’Espanya…. malament! Desclot, en el seu article diari a l’AVUI, ja comenta la insistència que mantenen les empreses d’àmbit estatal en incloure una E i una N a les seves sigles: “L’únic problema de tot plegat, a part d’aguantar la projecció patriòtica constant, desacomplexada i aliena, és que la vocal o la consonant són garantia de catàstrofe segura. Totes les empreses que les contenen es defineixen per traure un gran rendiment de la colònia catalana i per invertir-hi el mínim justet per continuar traient-ne profit. Tan justet, que els trens no funcionen, els avions no tenen lloc i la llum se’n va. Al darrere del caos sempre hi ha una gran E”.

No cal dir que si visiteu els webs d’aquestes grans companyies elèctriques ja sabeu quin és l’idioma amb què us hi haureu de moure. No us penséssiu pas que tenen algun respecte per al país responsable de la quarta part dels seus ingressos.

Mentrestant, el territori continua fent marxa enrere o, en el millor dels casos, s’ha quedat estancat en una posició que ens és completament desfavorable. Hi ha solució? Alguns creiem que sí que existeix un camí –l’únic camí viable- que pot conduir-nos a una solució definitiva. Ara bé, mentre anem dubtant, rumiant i intentant aconseguir adhesions, potser que fem alguna cosa. El periodista David González escriu: "I és clar, mentre no arriba, l’onada, vull dir la independència, em pregunto què fan els independentistes (ERC), què fan els sobiranistes/autonomistes (CiU) i els autonomistes/ federalistes (PSC) per frenar aquesta deriva que portem cap a un país de tercera regional i en posició de descens. Què fan quan es negocien uns pressupostos de l’Estat (inversions en infraestructures), quan s’ha de desplegar un Estatut (competències), quan s’ha de votar un president del govern aquí o allà (aliances)..."

Què fan? Què fem?

"PREFEREIXO DONAR SUPORT A LA MÚSICA EN CASTELLÀ"

El Sr. José Luís Morán, director del Festival Internacional de Benicàssim, s’ha despenjat amb unes declaracions al diari AVUI en què afirma que “prefereix donar suport a la música en castellà”. Fins aquí podria ser una de tantes declaracions que, des del punt de vista de l’opinió i del dret individual, ens veuríem obligats a acceptar, encara que el plantejament sigui del tot nefast per al futur de la llengua catalana.

Anem, però, una mica més enllà i veiem com argumenta el Sr. Morán la seva opinió:

Jo, sincerament, no crec en nacionalismes, crec més en la gent que mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més gent. Entenc els que defensen les seves arrels i ho respecto, però no ho comparteixo. Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que els que canten en euskera, català o gallec. No es tracta de reduir, sinó de tendir a un món en què ens puguem comunicar tots millor i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos. Però més que boicotejar qualsevol cultura, el que busquem és recolzar la comunicació massiva, és arribar al màxim de públic.

Ja ho veieu: cantar en català (i en euskera i en gallec i…) no és una acte de normalitat ni de comunicació. És un acte nacionalista. Cosa que no passa, evidentment, quan cantes en castellà o en anglès, ja que llavors l’idioma emprat és en pro de la millor comunicació. Des de quan els espanyols fan nacionalisme de i amb la seva llengua? Mai de la vida. En canvi, quan emprem el català (o l’euskera, o el gallec, o…) estem caient en el provincialisme absurd de sempre que ens impedeix arribar a la gran massa de gent que no parla la nostra llengua. Tossudament i amb una gosadia que és equivalent a la nostra gran ignorància, ens entestem a mirar-nos el melic, a tancar-nos en nosaltres mateixos i a negar-nos l’accés a la comunicació de masses.

Potser que aquest senyor es plantegi la possibilitat de promocionar únicament la música que soni només en anglès… Les seves ànsies de comunicació no nacionalista s’examplarien i més ara que des de la conselleria d’Ensenyament ens volen promocionar tant la llengua britànica. Més encara… que promocioni també la música en xinès (uns 1.200 milions de parlants) podrà arribar a molta més gent…