QUI MÉS EN PARLA?

El conflicte que viu Euskadi, el procés de pau i el cas de Juana Chaos són temes transcendentals sobre els quals se'n parla molt, però massa visceralment, amb massa odi pel mig, amb massa ànsies de venjança, amb bones dosis d'ignorància i, contràriament, amb molt poca serenitat i visió de futur.

Oleguer Presas, el jugador de futbol, ha publicat un article sobre el cas Juana Chaos i tot el que comporta des del punt de vista polític, humanitari i de justícia (o d'injustícia).

Em pregunto... ha de ser un jugador de futbol milionari el que reflexioni, el que es "mulli", sobre aquests temes tan importants? On són els nostres polítics d'esquerres, els nostres polítics nacionalistes, els polítics en general? On són els intel·lectuals? On és la societat civil?

Aquí, la gent -cada vegada més- tenim por de "mullar-nos" i opinar sobre determinades qüestions.

Us recomano la lectura de "La bona fe", d'Oleguer Presas.

UNA MERDA SECA...

Ja tenim un problema més al damunt. Un problema que ja es veia venir i sobre el qual tots plegats semblava que volíem amagar el cap com el vestruç. Les maniobres del PP han sortit efecte i el Tribunal Constitucional està a punt i preparat per inciar les darreres retallades al ja migrat Estatut.

Recordem el procés: el Parlament català aprova un text estatutari ambiciós, segurament massa ambiciós tenint en compte els obstacles legals, polítics i socials amb què acabaria topant. Alfonso Guerra "el simpàtic" ens emborrona amb fluorescent la major part del text. CiU aprofita per fer-se la foto i deixar l'Estatut una mica més buit de continguts. Més retallades al Congrés de Diputats. Aprovació amb un 50% d'abstenció del projecte a Catalunya. L'etapa postnacional... la catalunya no-identitària... el "patriotisme social"... I ara...què?

Ara s'han assegurat una correlació deforces adequada al TC per continuar retallant i retallant. Què ens quedarà? Avui, en Xavier Bosch, conductor del programa matinal a RAC1, ens ho ha deixat ben clar "una merda seca". Perquè, i amb totes les disculpes que calgui, això és el que acabarà sent aquest Estatut: "una merda seca".

Valia la pena passar per tot el que s'ha passat per acabar així? Potser caldria haver fet un cop de força i votar un NO clar i diàfan al referèndum?

I ara... què?

I L'ESTATUT...?

No sé si algú recorda que l'Estatut, aquest Estatut tan retalladet que ens va quedar després de passar pel sedàs omnipotent del govern de les Espanyes, es troba "subjudice" al Tribunal Constitucional.

La correlació de forces dins del Tribunal entre partidaris de donar o no via lliure a l'Estatut (que és el mateix que dir entre juristes partidaris del PSOE o del PP) és molt delicada i ningú pot assegurar què passarà. La meva opinió personal, de ciutadà del carrer que no hi entén en lleis, és que ens tombaran l'Estatut (o el que queda d'ell)... si no tot, tinc la seguretat que cauran uns quants articles del text estatutari i, entre ells, té molts números per caure el que fa referència al DEURE de saber el català.

I llavors, si arriba aquest moment, què passarà? Què farem? ¿Què podrà fer una societat catalana cada vegada més desmotivada pels interessos nacionals, cada vegada més desnacionalitzada i més allunyada de les reivindicacions patriòtiques?

Els polítics, sobretot els polítics que es diuen nacionalistes, independentistes o autodeterministes (tant se val) han desmobilitzat i continuen desmobilitzant l'electorat nacionalista i el ciutadà català en general. Què ens diran llavors? Voldran que ens mobilitzem de nou en defensa dels drets nacionals (que són, no ho oblidem, també els drets socials)?

Quan això passi... sempre ens quedarà el "patriotisme social"...

TD8. 1 de febrer de 2007. El programa "Amics coneguts i saludats", que presenta Josep Puigbó, debat sobre el grau de compromís de governants i societat civil cap a la llengua catalana i els drets de Catalunya com a nació. Convidats: Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística de la Generalitat; Joan Ferran, diputat del PSC; el sociòleg Salvador Cardús i el professor de la Universitat Ramon Llull Ferran Sáez.

En un moment del programa, quan s'està tractant el tema del doblatge de pel·lícules al català i es comenten les enormes dificultats i inconvenients que se li presenten a qualsevol aficionat al cinema que vulgui veure determinada pel·lícula en la nostra llengua, el senyor Joan Ferran, diputat del PSC, s'atreveix a dir una bajanada impressionant com aquesta: "Potser el fet que no hi hagi més pel·lícules doblades al català està en l'escassa demanda de cinema en aquesta llengua. La societat catalana no demana cinema en català." (La transcripció no és literal perquè citem de memòria, però si que n'és el contingut de fons.) No cal dir que una afirmació com aquesta va desencadenar la indignació d'altres convidats com el senyor Pueyo el el senyor Cardús. Ells no ho van dir, però ja ho diem nosaltres: QUINES PENQUES!!!

Al final del programa, se li torna a veure el llautó al personatge en qüestió. En el moment del comiat, quan els altres convidats responen a la pregunta del presentador sobre si són o no optimistes en relació al futur de la llengua, el senyor Joan Ferran es despenja dient que "Catalunya va molt bé. Sóc optimista perquè l'atur ha disminuït i l'economia es troba en un procés de recuperació." (???). En un programa que, no oblidem, tracta del grau de compromís dels governants cap a la llengua catalana i envers els drets nacionals, el senyor Ferran respon a la pregunta sobre el futur del català amb la seva percepció sobre el percentatge d'aturats a Catalunya.

El fenomen de la Catalunya "no-identitària" i del "patriotisme social" ja té els seus seguidors que no dubten en fer-ne campanya allà on es trobin.

I pensar que aquests són els que ens governen...!

ÉS UN GOVERN?

Us recomano la lectura de l'article de l'Iu Forn "No és un govern, és una festa", publicat a l'AVUI de l'1 de febrer.

L'ironia més fina d'en Forn ens ofereix una visió, esperpèntica, però força acostada a la realitat, de l'actual govern de Catalunya.